Els meus animals familiars

Avui he conegut al Nico. És un gosset de dos mesos, petit i pelut, com una boleta de cotó blanc, carinyosa i entremaliada. Relliscava pel pis mentre corria perquè el seu moviment era encara un tant maldestre i la seva velocitat sumament exagerada.
Conèixe'l m'ha fet pensar que el gos vellet que hi havia abans ara ja no hi era. I així m' ho han confirmat: feia un any que havia mort.
Sempre, des de que recordo, he estat amb animals. Animals que han esdevingut familiars perquè formaven part de la meva família. D'una forma natural entraven a formar part de la nostra vida diària i, sense deixar de ser el que són, enteníem les seves necessitats i naturalesa, el seu caràcter i tarannà depenent del temps que haguessin conviscut amb els seus progenitors o com els haguessin tractacts els humans, cuidàvem de les seves malalties i de la seva alimentació com de les nostres ( és a dir, amb una mena de sana despreocupació, de saber que no es feia un gra massa... potser ara s'exagera tot una mica) i també sortien de les nostres vides quan ja havien viscut el que els hi tocava. La majoria els portàvem a la muntanya, on els deixàvem en un raconet de matolls o d'espines i els hi dedicàvem un pensament bonic per haver format part de les nostres. D' altres, segons la naturalesa de l' animal, anaven a parar al wc o bé a les escombreries, no perquè ens els estimessin menys sinó per les circumstàncies de la mort, que esdevenia entre setmana i era impossible anar al camp, però abans de deixar el seu cos en el cubell o l' wc, també s' emportava el nostre record agradable d' haver format part de la nostra familia.

Els primers animalets que vaig tenir van ser dos pollets de colors. El meu era verd i el de la meva germana, fucsia. Els hi havien pintat les plomes amb colorant alimentici i els venien per les vores de Nadal. Van morir abans d'arribar a adults a causa del reuma. El lloc on vivíem tenia molta boira i humitat.
Després van anar desfilant un seguit d'animalets que, potser, no eren els que tothom esperaria però que, per circumstàncies del destí, van venir a formar part de la nostra família fins que ens van deixar: una llebreta de bosc anomenda Triski, un mussolet que va fer-se molt gran i un ocell-moixonet de carrer que va caure d'un niu i que va passar a dir-se Pichí. En Pichí, al qual vam alimentar amb ametlles crues mastegades pel meu pare i amb un escuradents, va morir caçat pels gats de les teulades llindants casa meva, perquè en Pichí sortia de la gàbia quan volia i volava lliure, per tornar a casa a menjar i dormir.
Aquells animals que, davant els meus ulls de nena, van esdevenir els animals més dolents del món, ara són els animalons que més m'estimo: els gats.
Convisc amb ells des de fa més de vint anys i cada trobada ha estat una immensa alegria i cada comiat una pena indescriptible per la pèrdua d'un familiar estimat.
Des d'aquest raconet va un pensament d'amor, gratitud i enyor per la Rabita, la meva gata nena, la Musa, la meva gata mare, en Bartok, el meu gat humà en tota la seva dimensió divina, el Draco, el meu gatet inadaptat, la Taka, la meva gata princesa xineta i el Zeru, el meu gat bebè castanyeta.

Gràcies per fer-me la vida més vida!!